El grup al cim.
El padri de la placa.
La placa al sostre de Catalunya
PICA
D’ESTATS (3.140,5 m.)
Col·locació de
la Placa del 100tenari
al Sostre
Comarcal del Pallars Sobirà
28 i 29-9-13
Per: Rosa
Maria Soler
Les pèssimes previsions meteorològiques, que
auguraven dos dies passats per aigua, no van aconseguir que ens féssim enrera i
una colla de 12 esforçats “valedors de
la causa de les Plaques” ens vam trobar dissabte al matí a les Quatre Carreteres, vora de Tona per
esmorzar: En Miquel Budí, la
Mari Guillen, l’Enriqueta Artó, en Toni Villena, l’Enric
Boix, en Lluis Torruella, l’Albert Rico, en Miguel i la Laura Peinado, en
Pere, el nostre amic granadí Migue Rodriguez i jo mateixa.
Després d’esmorzar vam continuar viatge cap a la Cerdanya per la Collada de Tosses, per
entrar a França per Puigcerdà. Fent via
cap a l’Arieja, ens trobem amb el túnel de Puimorenç tancat per obres. Cal
doncs passar pel coll, per anar cap a Ax les Termes i Tarascon, on s’agafa el
trencall que, passant Per Vicdessos i Auzat, ens portarà fins l’aparcament de
l’Artigue, punt de partida del camí per accedir al Refugi de Pinet.
De moment no plou ni sembla que ho hagi de fer, i
després de dinar a les taules que hi ha al propi aparcament, comencem la llarga
pujada cap el Refugi passades les 2 del
migdia. Com que ens esperen 1.070 m de desnivell, els
que ja tenim una edat (que som majoria a la colla) ens ho prenem amb calma. El
sopar al Refugi és a les 7 del vespre i per tant no cal córrer...
Pugem primer per una bonica fageda amb un camí ben
marcat que va fent ziga-zagues. Quan
s’acaba el bosc, sortim a una zona de prats i fem una parada vora una borda,
per recuperar la bufera i menjar una miqueta.
No hem fet encara ni la meitat del desnivell i aviat continuem pel camí
que en continua pujada ens acosta fins al peu del grau de roca sobre el qual
està situat el refugi, que resta amagat.
La pujada d’aquest últim tram és feixuga, pel fort pendent i
l'accidentat del terreny, però finalment ara uns, ara altres, tots anem fent
cap a l’Estany de Pinet, vora del qual es troba el refugi, que no es veu fins
que hi ets ben bé a tocar.
Com que demà dia 29 és Sant Miquel, a l’hora de sopar
els 3 Miquels de la colla ens conviden a vi.
Un cop tips i recuperats, cap a les 9 del vespre, alguns ja comencem a
desfilar cap a dormir, mentre uns altres encara resten al menjador, xerrant o
jugant amb algun joc de taula.
Estem sols en una habitació i ens sentim per tant
molt còmodes. No obstant costa de
dormir, per les fortes ventades que es senten i que ens fan témer pel temps de
l’endemà. Apart d’això no hi pot faltar l’acostumat concert de roncs, que
encara que són tots responsabilitat de la nostra colla, no deixen de fer la
guitza...
Quan l’endemà ens llevem, una mica abans de les 7,
els primers que treuen el cap ens diuen que el cel està tapat i cau alguna
goteta. Per sort, al cap de poca estona
comencen a obrir-se clarianes i es veu la lluna. A més ha parat el vent. Que més volem?
Esmorzem i quan sortim, el cel és ja ben blau i el
sol il·lumina les puntes més altes dels cims.
Això promet!!
Sense presses, anem seguint el camí gairebé sempre en
forta pujada. Deixem a la dreta
l’enclotat Estany d’Estats i ens enfilem fins el de Montcalm. Un xic més amunt parem a fer una ganyipada,
mentre observem que les boires, que fins fa poc eren al fons de les valls,
comencen a enfilar-se i a convertir-se en núvols. De totes maneres de moment no són prou
grossos per tapar el sol, i encara ajuden a fer més bonic el paisatge de
muntanyes que ens envolta.
Tot travessant algunes congestes continuem pujant
fins que ja veiem a la nostra dreta el camí que ve del Port de Sotllo i que
s’ajunta amb el nostre. Una última i
forta pujada ens porta fins al Coll de Riufred, entre la Pica del Montcalm. Fem una altra aturada per reagrupar-nos i fer
un mos. Ara sembla que els núvols van
guanyant la partida i alguna boira s’enganxa de tant en tant al ja proper cim
de la Pica. De totes maneres no plou i
ara ja tenim coll avall que ens en sortirem de posar l’última placa del
100tenari.
Fem l’últim tros fins al cim tot creuant-nos amb
nombrosos grups que ja en baixen. Hi
arribem finalment passades les 12 del migdia ben contents d’haver-ho
aconseguit.
Les nuvolades van i venen i ens deixen veure a
estones els propers cims: el Sotllo, el Verdaguer, el Montcalm, el Canalbona, i
als nostres peus els Estanys de Sotllo per una banda i un trosset del de
Riufred, per l’altra.... No ens podem
queixar, si tenim en compte que la previsió era de pluges!
Posem mans a l’obra i aviat trobem un bon emplaçament
per la placa, just a tocar de la creu.
Entre 3 o 4 “traçuts” ben aviat la tenim posada. M’emociona pensar que per fi amb la
col·locació d’aquesta placa s’ha pogut completar la idea de portar el nom de
l’Agrupa al tots i cada un dels sostres comarcals de Catalunya, que l’Eduard i
jo vam proposar pel Centenari.
Tots ens felicitem per l’èxit i després de les fotos
de rigor, aviat comencem la tornada, ja que la baixada és llarga i els núvols
cada cop són mes grossos i espessos. No
obstant en arribar al collet, encara ens
resta una mica d’alè per pujar al proper Pic Verdaguer. Ja que som aquí dalt, val la pena aprofitar
per fer un altre “3.000”
amb tant poc esforç afegit.
Ens acomiadem de cinc companys que han de baixar avui
fins al cotxe per tornar a Barcelona i s’avancen per fer la baixada més
ràpidament. La resta tenim un dia més
de coll i tornarem a fer nit al Refugi, per baixar el dilluns. Així evitarem fer 2.000 m. seguits de baixada
(excessius pels genolls quant hom ja té una edat...).
Anem baixant poc a poc sota els núvols que tan aviat
deixen anar alguna goteta, com deixen
passar una ulladeta tímida de sol. Més
tard però les gotetes van augmentant fins a convertir-se en pluja fina però
constant, que ja no ens deixarà fins al Refugi.
Podeu comptar com ens vam “divertir” baixant per un
terreny tant pendent i amb aquelles pedres i lloses que hi ha per tot arreu...
ara ben mullades. Si ja els meus
genolls em fan anar de corcoll només faltava això. La meva baixada (i la dels
pacients companys que em van fer costat), va durar gairebé tant com la
pujada. En fi... és allò que diem
sempre que la vida del muntanyenc es molt dura!!!
Al Refugi, un cop posades a assecar les motxilles i
les jaquetes, prenem una cervesa o alguna beguda calenta, a gust de cadascú,
per fer temps per l’hora de sopar. Segueix plovent i pensem en els companys que
han marxat tot comentant, quina remullada hauran entomat els pobres fins a
arribar als cotxes.
Avui com que som els únics que sopem al Refugi, el
guarda ens cuida una mica més i el sopar es un xic més abundant que el del
primer dia.
Després de sopar, passem comptes amb el guarda i anem
cap a dormir. Segueix plovent.... a
veure que passarà demà.
Oh sorpresa! Ens llevem sota un cel ben net. Visca! Ja que toca fer els 1.070 m. de baixada, al
menys que no plogui.
Després d’esmorzar, fem la tornada per un camí
diferent al de la pujada. Sembla que es
per on pugen les mules que duen l’avituallament al Refugi. Fa més volta, però es més suau. Passa per la dreta de la vall, per anar a
trobar l’Estany Sourd , que té un bonic i cuidat refugi a la vora. Resta però tancat amb pany i forrellat i no
podem veure com és per dins...
Retrobem el camí d’anada prop de la borda on ens
havíem aturat en pujar i ara ho tornem a fer.
Mengem una mica i apa... de nou
avall cap el bosc i fins a arribar a l’aparcament. Quan hi arribem, surt del cotxe de l’Enric un
fuet i de la motxilla d’en Toni una llauneta d’olives. Renoi quin vermutet!
Ens canviem de roba i anem a dinar al Xalet de la UEC de La Molina, on en Marçal i la Laura ens tenien preparat un
dinar que hi cantaven els àngels.
No voldria acabar sense agrair a tothom la
col·laboració i l’assistència a les sortides de les Plaques als Sostres
Comarcals. La placa al cim més alt de
Catalunya, ha estat un digne “final de festa”.
Entre tots ho hem aconseguit!
+4.JPG)
+1.JPG)
+2.JPG)
+1.JPG)
+3.JPG)
.JPG)
+3_1.jpg)
1_1.JPG)
+2_1.JPG)
