Placa a la Tossa Plana de Lles (2.016 m.) ... i alguna cosa més
Per: ROSA MARIA SOLER
Aprofitant els tres dies de festa del 12 al 14 d’octubre, una colla ens vam decidir d’anar a posar la Placa del 100tenari a La Tossa Plana de Lles, d’acord amb els patrocinadors (família Vilamur).
El grup al cim
El dia 12 al vespre ens plantem amb 3 furgonetes a l’aparcament de Cap de Rec, que trobem molt ple. Som en Manel i la Neus, En Miquel i la Mari i l’Enriqueta i jo mateixa. Vam aparcar prop del refugi, i després de sopar, vam entrar-hi per fer un cafetó. La veritat és que més que un refugi sembla un hotel. Quina diferència del que hi havia fa anys!
L’endemà al matí van arribar la Núria Vilamur i el seu marit, en representació de la família i també en Miguel Peinado. Amb un parell de vehicles seguim per la pista forestal fins al Refugi del Pradell, on comencen a caminar cap el nostre objectiu.
El matí és fred però ben clar i assolellat, encara que sota nostre hi ha un gran mar de boira que cobreix tota la vall. La primera part de l’itinerari es fa per dins del bosc, però aviat sortim a la zona de prats que cobreixen la muntanya pràcticament fins al mateix cim.
Els padrins
Aviat deixem enrera el Pla de les Someres i després d’una paradeta per recuperar forces i fer un mos, emprenem el tram final de la pujada dirigint-nos a una punta que sembla el cim. Quan hi arribem ens adonem que en realitat el cim es un bon tros més a l’esquerra, però la carena és pràcticament plana i ara un ara l’altre, tots hi anem fent cap.
Vista espectacular per tots cantons. Les muntanyes i valls de la Cerdanya, l’Alt Urgell i Andorra ens envolten i mentre anem menjant alguna coseta, provem d’anar posant noms a tots els cims, els llacs i els colls que veiem.
Constantment van arribant al cim altres grups i quan ens disposem a buscar un lloc adient per la placa, tothom hi vol dir la seva i és precisament gràcies a un xicot d’una altra colla que trobem el millor emplaçament.
Així doncs els experts posen mans a l’obra, entre l’expectació general. Abans i tot d’acabar de fixar la placa, molta gent volia fer-se fotos al seu costat i fins i tot alguns ens van felicitar pel nostre Centenari. Tot un èxit!
Un cop acabada la feina, comprovem que la nostra placa fa goig de debò en el punt on l’hem posada. Sens dubte és una de les que millor han quedat.
Ens fem les fotos de rigor, mentre alguna boira s’escapa del “mar”que teníem als nostres peus i s’arriba fins al cim. La temperatura baixa en picat i decidim començar a baixar, sense perdre temps. No obstant, ha estat una falsa alarma, ja que aviat torna lluir el sol i fem tota la baixada gaudint novament del paisatge. Quan arribem prop de la zona de bosc fins i tot fa calor i arribem als cotxes amb màniga curta.
La placa
Tornem
a Cap de Rec, on ens acomiadem dels que han pujat al matí, que s’en
tornen a casa, i ens quedem de nou les tres furgonetes per passar una
segona nit allà. Poc més tard arriben en Pep i la Carme. Ara
ja som 4 furgonetes. La intenció és aprofitar que
encara queda un dia més de festa per buscar bolets, però pel que
hem vist, per aquesta zona la cosa esta fotuda (no n’hem vist ni de
dolents).
Decidim
que l’endemà ens llevarem d’hora i anirem cap a la zona de
Montgrony. Així ho fem i un cop esmorzats a les 8 del
matí marxem cap a La Molina, Castellar de n’Hug i Montgrony.
Aparquem
poc abans d’arribar al Santuari i sortim amb els cistells (i
molta moral) cap al camí que puja al Cim del Costa Pubilla.
Tot pujant pel bosc comencem a trobar alguna coseta i ara un ara un
altre anem posant les nostres petites aportacions als cistells.
No sembla que ens hi hàgim de guanyar gaire la vida, però seguim
buscant amb més moral que no pas èxit. Finalment la nostra fe
es veu premiada i comencem a trobar algun rovellonet i fins i tot un
grup de 5 o 6 junts!!!
Després
d’una paradeta per fer un mos, seguim pujant tot collint alguna
cosa més, de tant en tant. Quan sortim del bosc, al Pla dels
Amorriadors, un grup de 5 ens decidim a fer cim i després d’amagar
el cistell, emprenem la pujada cap al Costa Pubilla, acompanyats per
un ventet constant i unes espectaculars vistes del Pedraforca.
Com
més pugem mes fort és el vent i dalt del cim és realment molest.
De totes maneres va bé per fer voleiar la senyera que hi ha
enganxada a la creu, i que es vegi bé a les fotos. La vista és
ben bonica: A part del Pedraforca, veiem sota nostre la carretera de
la Collada i els poblets de tota la vall i al davant els cims de la
zona de Núria. Més lluny veiem fins i tot la Tossa Plana, on
érem ahir.
Els
núvols comencen a enganxar-se al Puigmal i per la zona del Berguedà
sembla que comenci a ploure, o sigui que millor no entretenir-se
gaire. Tirem avall i quan el vent afluixa fem una
paradeta per menjar quatre ganyips.
Quan
continuem, els núvols han guanyat terreny i ens fan pensar que ens
mullarem abans d’arribar a les furgonetes. Finalment però la
sort ens somriu i arribem amb solet i tot. Tan és així
que podem dinar a fora, començant per un aperitiu de bolets variats
fregidets que hi cantaven els àngels i acabant amb un glopet de
ratafia. Que més es pot demanar?
RENOI,
QUINS TRES DIES MÉS BEN APROFITATS!