MONT CARO (1.442 m.)

Els padrins 

El grup

PUNTAL DELS ESCAMBRONS (500m

 

 

 

SECCIO DE CAIAC

29 i 30-6-2013

Placa al sostre comarcal del Segrià

El passat dia 29 de juny, la Secció de Caiac va organitzar una sortida per col·locar la placa del 100tenari, al sostre comarcal del Segrià.

Ens trobem a la plaça Espanya en Santi, l’Anna, l’Oliver, en Juan Carlos i jo mateixa,  i després de passar pel Garraf a buscar els caiacs, marxem cap a Lleida i Almatret, poblet situat a l’extrem SO de la comarca, a tocar de la Ribera d’Ebre i de l’Aragó.

Per evitar de passar una bona calorada, teníem previst fer “l’excursió” cap al tard i per això vam arribar a Almatret cap a les 7 de la tarda.    A  l’hora de la veritat però, resulta  que l’accés al “cim” es pot fer per una ampla pista, ja que tota la zona es plena de molins de vent.  Total, que vam arribar fins al peu mateix del vèrtex geodèsic amb el cotxe.... i el remolc amb els caiacs i tot.   El vèrtex es curiós per què està elevat a uns 5 metres del terra, sobre un pilar fet d’obra i s’hi pot pujar per una escala de gat.

Després d’ admirar la bonica vista cap al Riu Ebre i el pantà de Ribarroja, vam posar mans a l’obra i ben aviat vam tenir col.locada la placa i fetes les fotos de rigor.

Ara tocava anar a cercar el càmping per passar la nit i... renoi!!! això si que vaser complicat.  Malgrat que  el camping quedava gairebé en línia recta davant per davant del cim, per arribar-hi calia fer una considerable volta per carretera passant per Flix i Ribarroja i a partir d’aquí fer un munt de kilòmetres per una carretereta plena de corbes, pujades, baixades, entrades i sortides, que després d’arribar prop de la Pobla de Massaluca ens va portar fins a la vora del Matarranya on es troba el camping.  Això si el paisatge era bonic.

Al camping ens trobem amb El José, la Ramoni i el seu fillet Hugo, d’un any i mig (tot un campió de caiac ... i de xerrar).

Després d’un soparet a la terrasseta del bungalow (envoltats de mosquits de totes menes), vam anar a dormir.

L’endemà després d’esmorzar i ja amb els caiacs, vam sortir del càmping tirant amunt pel Riu Matarranya, fins que aquest deixa de ser pantà per convertir-se en un preciós riu d’aigua transparent, amb unes boniques platgetes de petits còdols.

Després d’una parada i un bon bany, tornem enrera i passant novament per davant del càmping tirem avall fins a arribar al que es la confluència amb l’Ebre.   Passem sota curiós pont de ferrocarril mig enderrocat, que s’inicia en un túnel en una paret i després per un grandiós edifici abandonat que era l’antiga estació de Faió, poble que va quedar negat pel pantà i va ser construït de nou en un terreny mes elevat.     Finalment arribem al punt “estrella” de la zona,  on el campanar de l’antic poble emergeix de l’ aigua, força ben conservat amb rellotge i tot. 

Després de fer la volta al campanar, volem buscar una zona per parar i menjar una mica, però en aquest punt les vores del pantà son abruptes o plenes de canyes i vegetació.    Tirem enrera i ara agafem el braç del pantà que segueix l’Ebre, on segons en Santi hi ha bons punts per parar.   Portem ja una bona estona i no trobem res...  Jo com que soc poc experta en això del caiac, ja començo a necessitar urgentment un descanset....   Finalment trobem un bon punt per parar, amb arbres i tot que fan una ombra fantàstica.

Llarga parada, menjar, banyet  etc.,  tot amenitzat pel petit Hugo que no para de jugar, menjar i parlar.  Ell està ben descansat, per que ha fet bona part del recorregut dormint.

N’hi ha un parell que no en tenen prou encara i tiren un tros mes.  Ens diuen que hi estaran poca estona, però a quan ha passat mes d’una hora i encara no han tornat, comencem a pensar que han trobat algun “bareto”  i s’estan prenent una cerveseta...

Quan finalment apareixen emprenem la tornada.  Alguns companys van a fer encara una volteta mes, però jo ja en tinc prou i prefereixo reservar forces per poder tornar amb dignitat i me’n vaig amb els que van directes al camping.
 

LO TOSSAL (347 m.)

LA MOLA (1.104 m.)

TURÓ DE L'HOME (1.706,4 m.)

La tripleta de padrines

 

LA PLACA COMARCAL A LES AGUDES I TURÓ DE L’HOME

Per: Cata Rodríguez

Aquest cop hem fet el 2 x 1; o sigui dues plaques per una excursió. Així el passat 14 d’Abril, diumenge, 14 excursionistes varem emprendre el camí dels Passavets, per tal de muntar dos cims propers de 1706 metres d’alçada, tots dos dins el Parc Natural del Montseny i sostres comarcals del Vallès Oriental i la Selva.

Primerseguírem el suau camí que puja per la font de Passavets, al Turó de l’Home, tot gaudint d’una fageda encara sense ramar, quatre grèvols, un bosquet d’avets i uns pous de glaç mig enderrocats. Tot seguit muntarem fins l’observatori meteorològic Eduard Fontseré, pare de la meteorologia del nostre país, i que es troba al peu del cim. Amb dos minuts més, el vèrtex geodèsic que assenyala el punt més alt del Vallès Oriental.

Unaire fresc, desprès de la calor de la pujada, ens revifa i ens fa abrigar; i mentre uns reposen forces amb la ingesta de ganyips, en Miquel fa anar la broca per damunt d’un roc planer, on s’instal·larà aquesta placa. El cop de martell de rigor per part, en aquests cas, de tres de les “paganes” de la ferralla, les fotos de rigor amb el banderí de l’Agrupa i amb unes bones vistes dels Pirineus nevats, marxem cap el segon objectiu.

Uns pe la carena i altres de flanc per sota, marxem fins el cim de Les Agudes, on repetim el cerimonial amb la broca, la placa i la foto. El rellotge de sol del cim ens avisa que ja hem deixat el migdia enrere i comencem la baixada fins l’aparcament, on farem un bon dinar al pedrís que hi ha al costat de la font de Passavets. Pop, patates fregides, xocolates,..... i un bon got de vi ajuden a passar el menjar que encara el farem baixar amb un bon cafè al “xiringuito”de Santa Fe.

Barcelona 16 d’Abril de 2013

El grup al cim

LES AGUDES (1.706 m.)

 

La padrina

 

LA PLACA COMARCAL A LES AGUDES I TURÓ DE L’HOME

Per: Cata Rodríguez 

Aquest cop hem fet el 2 x 1; o sigui dues plaques per una excursió. Així el passat 14 d’Abril, diumenge, 14 excursionistes varem emprendre el camí dels Passavets, per tal de muntar dos cims propers de 1706 metres d’alçada, tots dos dins el Parc Natural del Montseny i sostres comarcals del Vallès Oriental i la Selva.

Primer seguírem el suau camí que puja per la font de Passavets, al Turó de l’Home, tot gaudint d’una fageda encara sense ramar, quatre grèvols, un bosquet d’avets i uns pous de glaç mig enderrocats. Tot seguit muntarem fins l’observatori meteorològic Eduard Fontseré, pare de la meteorologia del nostre país, i que es troba al peu del cim. Amb dos minuts més, el vèrtex geodèsic que assenyala el punt més alt del Vallès Oriental.

Un aire fresc, desprès de la calor de la pujada, ens revifa i ens fa abrigar; i mentre uns reposen forces amb la ingesta de ganyips, en Miquel fa anar la broca per damunt d’un roc planer, on s’instal·larà aquesta placa. El cop de martell de rigor per part, en aquests cas, de tres de les “paganes” de la ferralla, les fotos de rigor amb el banderí de l’Agrupa i amb unes bones vistes dels Pirineus nevats, marxem cap el segon objectiu.

Uns pe la carena i altres de flanc per sota, marxem fins el cim de Les Agudes, on repetim el cerimonial amb la broca, la placa i la foto. El rellotge de sol del cim ens avisa que ja hem deixat el migdia enrere i comencem la baixada fins l’aparcament, on farem un bon dinar al pedrís que hi ha al costat de la font de Passavets. Pop, patates fregides, xocolates,..... i un bon got de vi ajuden a passar el menjar que encara el farem baixar amb un bon cafè al “xiringuito” de Santa Fe.

Barcelona 16 d’Abril de 2013

El grup al cim



MULLERES (3010 m.)

El grup al cim

TUC DE MULLERES (3010 M.)

Sostre comarcal de la Val d’Aran

6 i 7 d’abril de 2013

 

Per: Rosa Maria Soler

La Secció d’Esquí de Muntanya va organitzar la sortida per col·locar la placa del 100tenari a aquest cim, un dels tres “3000” que són sostres comarcals de Catalunya.

Som una colla de 8 de l’Agrupa: Bernat Ruiz, Arnau Secall, Joan Anguera, Miguel Peinado, Joan Juncosa, Jordi Calafell, Pere Carrascal, i jo mateixa, més la Teresa, una companya del CEC.

Dissabte al matí sortim de Barcelona amb bon temps, però a migdia a Benasc hi neva.  Mentre ens afanyem engolint un plat combinat, sembla que la nevada afluixa, però quan arribem amb els cotxes a l’Hospital de Benasc, torna a nevar amb ganes i fa força vent.   Fem les operacions habituals de canvis de roba, posar botes i preparació de tots els “trapaus”, intentant evitar, sense gaire èxit, que els cotxes se’ns omplin de neu. 

No obstant no perdem la moral, i sortim cap a la Renclusa en mig d’una espessa nevada que no ens deixa en cap moment durant tot el camí.   Encara que ara mateix sembli impossible, confiem que la “meteo” no fallarà i demà tindrem bon dia.

En arribar a la Renclusa quedem sorpresos de la gran quantitat de neu que hi ha, ja que  han hagut d’obrir un “forat”a la neu per fer practicable l’entrada al refugi.

El trobem ple de gom a gom i mentre esperem el nostre torn per sopar, ens instal·lem a l’habitació, on intentem assecar les pells, jaquetes i motxilles.    

Després del sopar i la xerrada corresponent, ens en anem a dormir.  Algú ho aconsegueix ràpidament i amb els seus roncs ho fa més difícil als altres, però uns més i altres menys, finalment podem descansar fins a quarts de 6 que ens sona el despertador.   

Mirem per la finestra i... viscaa!!! està estelat.  Ens vestim, esmorzem i poc després de les 7 ja som a fora posant esquis. El fred es viu, però no fa gens de vent. Quan comencem a caminar, els cims de les Maladetes es comencen a tenyir de rosa. Quina preciositat!

Mentre tota la massa de gent enfila cap als Portillons, nosaltres emprenem la breu, però forta remuntada fins al collet de la Renclusa.   Estem sols (i ho estarem tot el dia) i pugem obrint traça en el gruix de neu caiguda el dia abans.   Un cop al collet i vigilats de lluny per la bonica Forcanada,  traiem les pells per baixar al Pla d’Aigualluts.

Tenim problemes:  Un esqui es nega a estar enganxat a la bota que li corresponen i salta constantment.     El sacrificat vocal, s’ofereix a fer un canvi d’esquís per acabar la curta baixada i així arribem a Aigualluts.  Aquí fantàstica vista de l’Aneto i tota la seva gelera ben blancs i resplendents al sol.  Fa un fred que pela i ens afanyem a tornar a posar pells i també trobar alguna solució pels esquis “rebels”.

Amb un pedaç una mica provisional, comencem la llarga pujada per la Vall de l’Escaleta, per un tub bastant estret, encara que no gaire pendent, que ens durà a una zona molt més planera i ampla, sota el Coll deth Horo.   Com que l’invent no acaba de funcionar, decidim fer una parada, ara que ja ens toca el Solet, per arreglar-ho bé.  La Teresa (molt previsora) treu de tot: eines, cinta americana, baguetes... Amb tot això i les habilitats del Bernat finalment s’aconsegueix que el diantre de fixació s’aguanti.

Continuem la pujada per pendents suaus i amb un paisatge fabulós.  Amb la Forcanada sempre de teló de fons, avancem entre tous de neu impressionants.  Comencem a témer que no trobarem cap pedra al cim per posar la placa!!!   Els mes forts s’alternen per anar obrint traça a la fonda capa de neu nova.

Quan arribem a un nou tub amb traces d’allaus, el passem d’un en un per si un cas  (gat escaldat....).  La llarga ruta alterna els pendents suaus amb zones totalment planes, on a l’estiu s’hi troben llacs.  En Miguel ja pensa en les remades que caldrà fer al tornar... i després d’una estona decideix quedar-se i estalviar forces per  a la baixada.

Després d’aquest punt,  remuntem el tram més pendent que ens durà fins a un pla des  d'on podem veure bé el nostre objectiu, fins ara ocult.  Mirem l’altímetre i... encara manquen 400 m de desnivell!! Això no s’acaba mai.  A partir d’aquí comença una llarga remuntada, suau però constant per una amplíssima pendent que arriba fins al cim. La pujada final es fa dura, per que ja portem un munt d’hores a les cames.

Les últimes llaçades, amb neu més dura, ens obliguen a posar ganivetes.  Deixem els esquis uns metres per sota del cim i acabem de pujar a peu, perquè surten força pedres.  Millor, així no tindrem problemes per posar la placa.    Passades les 2 del mig dia fem cim.  Em sento emocionada:  Fa molt de temps que no feia cap “3.000”.

Les vistes són espectaculars i no ens cansem de fer fotos. Després d’assaborir el panorama, posem mans a l’obra de la col·locació de la placa i la fixem a un gran bloc pla, que ha calgut netejar una mica de neu.  Fem les fotos de rigor i  ens felicitem per l’èxit de la “missió”. Fem un mos i avall que fa baixada. 

Pobre de mi... les meves cames cansades i el tou de neu nova, poden més que les meves ganes: Si m’animo gaire i vull encadenar uns quants girs no trigo a anar per terra i aixecar-se amb la neu tan tova es realment dificultós.   Amb molta paciència per part de tota la colla, que es fan un fart d’esperar-me, anem baixant fins on ens espera en Miguel, que diu que ha fet una bona dormida...

Continuem el descens amb llargues estones de remades a les zones planes.  La baixada fins a Aigualluts es fa interminable. Quan hi arribem, el dia s’ha ennuvolat i el cel és ben gris.   Ara encara manca travessar tot el pla, baixar a la Besurta i tota la pista fins a l’Hospital...  Pràcticament tot planer i amb alguna remuntadeta i tot.  Baixades poques.   Inacablable!!!

Per acabar-ho d’adobar al travessar el pla d’Estanys ens emboliquem per una pista de fons que queda interrompuda per zones d’aigua.  Intentant creuar-ne una:  patatxap!! remullada al canto.   Es tard, fa fresca i vent i estic xopa, o sigui:  no em puc encantar.  L’últim tram el faig el més ràpid que puc (fins i tot algú pensa que m’he revifat!!).

Quan arribem als cotxes són mes de les 8 del vespre, però malgrat el cansament tots estem satisfets d’haver gaudit d’aquest magnífic dia de muntanya, del que segur ens quedarà un record inesborrable

Un sopar ràpid a base de sopa, “bocatas” i plats combinats a Benasque, em treu el fred de sobre i ens retorna a tots les forces per poder fer en condicions el llarg viatge de tornada.

 El padrí

La placa al cim