dimecres, 10 d’abril de 2013

MULLERES (3010 m.)

El grup al cim

TUC DE MULLERES (3010 M.)
Sostre comarcal de la Val d’Aran
6 i 7 d’abril de 2013

 

Per: Rosa Maria Soler

La Secció d’Esquí de Muntanya va organitzar la sortida per col·locar la placa del 100tenari a aquest cim, un dels tres “3000” que són sostres comarcals de Catalunya.
Som una colla de 8 de l’Agrupa: Bernat Ruiz, Arnau Secall, Joan Anguera, Miguel Peinado, Joan Juncosa, Jordi Calafell, Pere Carrascal, i jo mateixa, més la Teresa, una companya del CEC.
Dissabte al matí sortim de Barcelona amb bon temps, però a migdia a Benasc hi neva.  Mentre ens afanyem engolint un plat combinat, sembla que la nevada afluixa, però quan arribem amb els cotxes a l’Hospital de Benasc, torna a nevar amb ganes i fa força vent.   Fem les operacions habituals de canvis de roba, posar botes i preparació de tots els “trapaus”, intentant evitar, sense gaire èxit, que els cotxes se’ns omplin de neu. 
No obstant no perdem la moral, i sortim cap a la Renclusa en mig d’una espessa nevada que no ens deixa en cap moment durant tot el camí.   Encara que ara mateix sembli impossible, confiem que la “meteo” no fallarà i demà tindrem bon dia.
En arribar a la Renclusa quedem sorpresos de la gran quantitat de neu que hi ha, ja que  han hagut d’obrir un “forat”a la neu per fer practicable l’entrada al refugi.
El trobem ple de gom a gom i mentre esperem el nostre torn per sopar, ens instal·lem a l’habitació, on intentem assecar les pells, jaquetes i motxilles.    
Després del sopar i la xerrada corresponent, ens en anem a dormir.  Algú ho aconsegueix ràpidament i amb els seus roncs ho fa més difícil als altres, però uns més i altres menys, finalment podem descansar fins a quarts de 6 que ens sona el despertador.   
Mirem per la finestra i... viscaa!!! està estelat.  Ens vestim, esmorzem i poc després de les 7 ja som a fora posant esquis. El fred es viu, però no fa gens de vent. Quan comencem a caminar, els cims de les Maladetes es comencen a tenyir de rosa. Quina preciositat!
Mentre tota la massa de gent enfila cap als Portillons, nosaltres emprenem la breu, però forta remuntada fins al collet de la Renclusa.   Estem sols (i ho estarem tot el dia) i pugem obrint traça en el gruix de neu caiguda el dia abans.   Un cop al collet i vigilats de lluny per la bonica Forcanada,  traiem les pells per baixar al Pla d’Aigualluts.
Tenim problemes:  Un esqui es nega a estar enganxat a la bota que li corresponen i salta constantment.     El sacrificat vocal, s’ofereix a fer un canvi d’esquís per acabar la curta baixada i així arribem a Aigualluts.  Aquí fantàstica vista de l’Aneto i tota la seva gelera ben blancs i resplendents al sol.  Fa un fred que pela i ens afanyem a tornar a posar pells i també trobar alguna solució pels esquis “rebels”.
Amb un pedaç una mica provisional, comencem la llarga pujada per la Vall de l’Escaleta, per un tub bastant estret, encara que no gaire pendent, que ens durà a una zona molt més planera i ampla, sota el Coll deth Horo.   Com que l’invent no acaba de funcionar, decidim fer una parada, ara que ja ens toca el Solet, per arreglar-ho bé.  La Teresa (molt previsora) treu de tot: eines, cinta americana, baguetes... Amb tot això i les habilitats del Bernat finalment s’aconsegueix que el diantre de fixació s’aguanti.
Continuem la pujada per pendents suaus i amb un paisatge fabulós.  Amb la Forcanada sempre de teló de fons, avancem entre tous de neu impressionants.  Comencem a témer que no trobarem cap pedra al cim per posar la placa!!!   Els mes forts s’alternen per anar obrint traça a la fonda capa de neu nova.
Quan arribem a un nou tub amb traces d’allaus, el passem d’un en un per si un cas  (gat escaldat....).  La llarga ruta alterna els pendents suaus amb zones totalment planes, on a l’estiu s’hi troben llacs.  En Miguel ja pensa en les remades que caldrà fer al tornar... i després d’una estona decideix quedar-se i estalviar forces per  a la baixada.
Després d’aquest punt,  remuntem el tram més pendent que ens durà fins a un pla des  d'on podem veure bé el nostre objectiu, fins ara ocult.  Mirem l’altímetre i... encara manquen 400 m de desnivell!! Això no s’acaba mai.  A partir d’aquí comença una llarga remuntada, suau però constant per una amplíssima pendent que arriba fins al cim. La pujada final es fa dura, per que ja portem un munt d’hores a les cames.
Les últimes llaçades, amb neu més dura, ens obliguen a posar ganivetes.  Deixem els esquis uns metres per sota del cim i acabem de pujar a peu, perquè surten força pedres.  Millor, així no tindrem problemes per posar la placa.    Passades les 2 del mig dia fem cim.  Em sento emocionada:  Fa molt de temps que no feia cap “3.000”.
Les vistes són espectaculars i no ens cansem de fer fotos. Després d’assaborir el panorama, posem mans a l’obra de la col·locació de la placa i la fixem a un gran bloc pla, que ha calgut netejar una mica de neu.  Fem les fotos de rigor i  ens felicitem per l’èxit de la “missió”. Fem un mos i avall que fa baixada. 
Pobre de mi... les meves cames cansades i el tou de neu nova, poden més que les meves ganes: Si m’animo gaire i vull encadenar uns quants girs no trigo a anar per terra i aixecar-se amb la neu tan tova es realment dificultós.   Amb molta paciència per part de tota la colla, que es fan un fart d’esperar-me, anem baixant fins on ens espera en Miguel, que diu que ha fet una bona dormida...
Continuem el descens amb llargues estones de remades a les zones planes.  La baixada fins a Aigualluts es fa interminable. Quan hi arribem, el dia s’ha ennuvolat i el cel és ben gris.   Ara encara manca travessar tot el pla, baixar a la Besurta i tota la pista fins a l’Hospital...  Pràcticament tot planer i amb alguna remuntadeta i tot.  Baixades poques.   Inacablable!!!
Per acabar-ho d’adobar al travessar el pla d’Estanys ens emboliquem per una pista de fons que queda interrompuda per zones d’aigua.  Intentant creuar-ne una:  patatxap!! remullada al canto.   Es tard, fa fresca i vent i estic xopa, o sigui:  no em puc encantar.  L’últim tram el faig el més ràpid que puc (fins i tot algú pensa que m’he revifat!!).
Quan arribem als cotxes són mes de les 8 del vespre, però malgrat el cansament tots estem satisfets d’haver gaudit d’aquest magnífic dia de muntanya, del que segur ens quedarà un record inesborrable
Un sopar ràpid a base de sopa, “bocatas” i plats combinats a Benasque, em treu el fred de sobre i ens retorna a tots les forces per poder fer en condicions el llarg viatge de tornada.

 El padrí

La placa al cim

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada